Els cuiners cubans són clarament els millors de l’Amèrica llatina. El seu nivell és increïble, especialment si tenim present les limitacions d’aprovisionament que pateix el mercat amb general i no específicament pel que fa a queviures, fan miracles traient el màxim profit del que tenen.

Bona gent, son aliens a l’ego que caracteritza els seus col·legues des de Perú al “cono sur”, dels que l’únic mèrit és beneficiarse d’una agricultura i ramaderia rica i diversificade que las practiques de monocultiu no han afavorit a Cuba.

Es increïble el que aconsegueixen elaborar a Cuba malgrat la notòria escassetat de producte imposada per les rigideses del sistema, evidentment si la cuina cubana no és la millor del continent és per culpa del govern.

Es manifest que les magres possibilitats d’aprovisionament venen marcades per l’estatus jurídic de cada establiment. Curiosament dos negocis explotats per la mateixa cadena poden disposar de diferent sortit de productes al seu rebost segons qui sigui el soci. M’han dit que per una empresa mixta es possible gaudir de petites importacions directes de productes clau. Una empresa de propietat 100% cubana no pot importar absolutament cap aliment i ni tan sols un condiment.

El mèrit és gran per part de les cadenes hoteleres, la majoria de matriu Balear, Melia dominant. Amb quatre expatriats,    que hi deixen la pell, gestionen amb èxit, dins un marc en que no poden ni triar lliurement els propis subordinats que formen el gruix de la plantilla.

No vull entrar en detalls d’establiments, per que Cuba és un univers petit amb continua evolució, per tan no té sentit recomanar res per que el que avui és veritat, seria una veritat efímera.

Apuntaré tan sols algun fet especialment curiós.

“Fast food” de la llagosta, a “Cayo Blanco” (Varadero).

Realment dantesc!

500 turistes (nada de gente guapa) gitats allà per quatre grans catamarans, aquets si, portats navegant de França.

Un immens barracó al llarg, entre la sorra i la selva amb capacitat sobrada i procés d’ampliació per més de 1000 començals. Podria ser el menjador de tropa del regiment a un campament militar.

Allà un increïble menú únic d’amanida i llagosta guisada, amb salsa. No devia ser gaire bó, per que la majoria dels plats quedaven mig plens sobre les llargues taules.

Nosaltres varem dinar una milla a l’est, tots sols, tot recent pescat.

“Cordero chilindrón” ben servit i acompanyat, a un conegut paladar anomenat “San Cristobal”. Xai vell i eixarreït, sort que ha segut adequadament guisat per mans expertes, contràriament seria com una pedra. Tal com dèiem al principi el mèrit es 100% del cuiner. Tot fabulós però més val no veure la cuina…..

Cava Freixenet al celler del xalet del golf a Varadero.

Destacar finalment l’esforç comercial dels nostres compatriotes i companys acadèmics, Ferrer i Torres per la seva extraordinària distribució.

No conec a Joan Sarda, però igualment ostenta una presencia envejable al mercat.

Hauríem de preguntar a l’administració responsable per que no tenen maleters a l’aeroport?

Miquel Brossa